El centre de Barcelona atrau tant a nacionals com a estrangers per a la compra de propietats. L’any 2011 comença amb un bon to immobiliari a la zona cèntrica de la Ciutat Comtal, amb l’arribada d’inversors i simples amants de la ciutat que busquen bons preus en apartaments de segona mà.
Passada la tempesta immobiliària de finals del 2007 i començaments del 2008, que va portar un any de sequera en la venda d’immobles, l’única direcció possible és créixer.
Després que el mercat hagi experimentat pujades desmesurades en els preus, motivades pels diners fàcils que atorgaven els bancs i diverses entitats financeres, va passar el que era d’esperar: el gran globus es va desinflar, produint importants baixades de preus que avui dia podem valorar en una mitjana del 40%.
És cert que si fem una mitjana nacional, podem veure que la demanda ha crescut molt poc, prenent com a referència els últims anys abans de la crisi, però aquestes avaluacions sovint condueixen a dos errors fonamentals:
– Primer, fer les comparacions prenent com a marc de referència anys on l’activitat en el sector va ser desmesurada i amb un creixement inusualment no selectiu arreu d’Espanya.
– Segon, analitzar l’actualitat amb paràmetres no diferenciats per províncies, zones, tipus d’habitatges, nous o de segona mà.
És comú escoltar els analistes parlar de l’activitat immobiliària nacional i, amb un pessimisme lògic, assenyalar els grans estocs d’immobles nous per estrenar i buits que les constructores acumulen a les zones perifèriques de les ciutats.
Pensar en el mercat immobiliari com una gran borsa on es mesura únicament l’oferta general de producte és un error, ja que la demanda és selectiva: qui necessita un immoble al centre de Barcelona, Madrid o Sant Sebastià, farà poc cas d’una propietat situada a 20, 30 o 40 km del centre de les principals capitals europees, per molt barat que pugui trobar un pis als afores.
L’oferta està diferenciada per una gran quantitat de factors i, per tant, també la demanda.
Els grans estocs d’habitatges construïts en terrenys requalificats de manera indiscriminada hauran de continuar esperant, potser al creixement demogràfic, al desplaçament lògic i permanent del centre cap a les perifèries per part de famílies que busquen tranquil·litat, o a la intervenció de l’estat amb plans de promoció.
Parlar de l’activitat immobiliària i pensar només en les promotores (constructores) continuarà sent un error: a les zones cèntriques, l’activitat de construcció és mínima, i la problemàtica de les empreses constructores és diametralment oposada a la de les empreses d’intermediació, ja que aquestes últimes no acumulen grans estocs adquirits o construïts a preus anteriors.
Al centre de Barcelona, hem notat, especialment a través de l’activitat de la nostra empresa dedicada a la compravenda d’immobles al nucli antic de la Ciutat Comtal, que des de finals de l’any passat s’està produint un creixement sostingut de la demanda per part de nacionals i estrangers que se senten atrets pels preus actuals de les propietats, que són més baixos que els que es troben als centres urbans d’altres grans capitals europees.
La ciutat creix any rere any de manera sostinguda, i la seva difusió a nivell internacional com a marca és important. Diverses activitats esportives amb els seus tornejos i les seves estrelles, la història cultural de la ciutat amb les seves figures més destacades i el seu art transgressor, les diferents alternatives turístiques d’una ciutat amb mar, la seva gastronomia reconeguda, els seus importants congressos, la creixent consolidació com a ciutat atractiva per al col·lectiu LGTBIQ+: en definitiva, no és difícil entendre que per a qui ve de París, Londres o Milà per comprar una segona residència, o simplement per a qui busca fer una inversió destinada al lloguer, no signifiqui el mateix comprar al centre de Barcelona que a les seves perifèries.
